bcjere2011

Quan una vida se’n  va, un altra arriba. Quan una porta es tanca, un altra s’obri. Qui és capaç de ficar-li portes al camp?.

Han segut anys de laboro, amb molta intensitat, d’un lloc a un altre. Però això si, sempre fent amics.

Fas el que te manen i també el que creus millor per a l’empresa. A vegades amb instruccions contradictòries.

Llargues jornades de treball jalonen més de trenta anys de dedicació a l’empresa, que a dia d’avui casi ni reconeixes. Molts canvis i els que vindran. Era caixa, després ni banc ni caixa i a partir d’ara res de caixa. Ja veus!.

Avui li he donat a la Tecla. Que arriba l’ERE!. Que arriba l’ERE!. Li deien al pastor, i quan ERE de veres, no se ho va creure. Aleshores és quan el company de personal pregunta: han arribat els voluntaris?, bo, que els deslliguen!. 

I ara què?, és com estar al limbe, tindrem que seguir treballant –lo  de la tecla és irreversible, no té marxa en rere-. Tècnicament estàs en actiu, però a disposició de les necessitats del servei.

Així que, quan notes que t’estan donant una espenta i creus avançar, mira pel retrovisor i tal vegada veges la marca de la ferradura al cul amb una nota: m’agrada com llaures, però no tornes!. Aleshores sabràs que ha arribat la teua hora i a gaudir de la nova vida.

Hauràs de fer-la apassionant, i tal vegada et passe  com al meu amic, que ja prejubilat em deia que li faltaven hores al rellotge per a atendre totes les seves ocupacions, tant, que em confessava que  no sabia com abans  li quedava temps per a anar a treballar.

Carles, en el record!.